dimarts, 18 de gener de 2011

La Cadira intel.ligent


 una cadira tonta




Potser l’home siga un ens confús, potser l’home s’ompli de vanitat  amb alguns dels seus actes, potser vulguem justificar els propis interessos amb vanes baralles, però ben certa és la caiguda de la ciència en invents estrambòtics que res aporten al benestar de les persones.
La ciència ha sabut apartar-se del misticisme i de la religió però ha acabat per eternitzar certs problemes que ni ella mateix pot demostrar. Problemes tan simples i eterns com els que planteja el quadre de Gaugin titolat “D’on venim? Qui som? On anem?
La gran quantitat de productes milagrosos que ens oferix constantment la ciència i amb el quals preten que els obejectes ho facen tot per nosaltres ens crea una sensació de sacietat, ens fa creure invulnerables i el que es pitjor ens allibera del sentiment de culpa del mal que puguem fer. Prova de tot açò és aquest últim invent:  La cadira intel·ligent. Una cadira que proporciona la màxima comoditat a qui la compra, però si de veritat la cadira fora intel·ligent fugiria d’aquell que vol asseure-s’hi.
Les persones intentem resoldre els nostres problemes a través de les plegàries i saber així per a on ens venen els colps, però els colps sempre vénen per on menys t’ho esperes. Diu una llegenda que déu està creant-se en els laboratoris d’adn però qualsevol excusa que dóne resposta a les ironies de la vida és bona.
Les trampes en què caem es podem veure des de qualsevol finestra. Per posar un exemple, només cal pensar en els horaris d’apertura i tancament de les botigues i comerços i preguntar-se: per què en la nit il·luminada de múltiples farols no hi ha serveis i està quasi tot tancat? És això intel:ligent? Si forem intel·ligents faríem que totes les botigues foren com els opencors, obert les 24 hores.
I açò ens du al problema de la cadira. Seríem capaços per comoditat de d’aixafar la vida familiar de l’amo d’una botiga per poder anar a comprar un pot de llet a la una  o a les trs de la matinada? Això resultaria costós i poc intel·ligent, ningú voldria ser amo d’una botiga així. El problema és que vivim en un món car, en el qual costa treballar molt perquè et paguen poc i pugues tindre un mp3 últim model i que a la fi només utilitzaràs per a fer-te el xulet davant de la teua xicona o xicot i endurte-los al llit, perquè en això, jo el primer, tots som uns aprofitosos, i per a això està la tecnologia, per a aprofitat els recursos que ens faça la vida més plaent.
Però quan una colla d’inventors s’esforcen i unixen coneixements i temps per a vendre’ns com al millor i més profitós producte una cadira, no una cadira que vole que seria almenys divertit, o que es tire pets quan ens asseiem sobre ella com si fóra una broma innocent de xiquets, sinó una cadira que calcula el pes i el volum quan t’asseus, el profit resulta almenys dubtós, si més no idiota.
La cadira doncs, al moment de seure, comença bojament a fer càlculs matemàtics per a dir-me si estic gros, molt gros o com Cristiano Ronaldo. El profit no és per tant adaptar millor el cul a la cadira, cosa lògica, o fer que la cadira intel·ligent fuja al veure apropar-se el cul d’una persona que no vol que es pose sobre ella i ací està el despropòsit d’amargar-li la vida a la cadira , ja que allò intel·ligent seria que la cadira isquera corrents en veure eixe cul de dimensions antediluvianes apropant-se-li, perquè no té res d’intel·ligent que sàpiga calculr el pes de qui caiga sobre ella.
Arribats a aquest punt el científic esdevé un boig ja que ha sigut incapaç de desenvolupar un producte que siga un progués per a tots , inclosa la cadira. Resulta a més totalment desproporcionat voler fer-nos creure que tot açò és el futur que ens alliberà de tots els mals, voler fer una humanitat basada en una tecnologia inútil que només ens crea més necessitats i ansietat per aconseguir una felicitat sempre insastisfeta, quan a més a més, la gran majoria conviu amb una tecnologia absoleta i en desús i ens fa creuere intel·ligent i sentir-nos orgullosos d’una societat que es capaç d’inventar aquesta cadira intel·ligent. Un invent intel·ligent totalment paral·lel a la vertadra intel·ligència que ha de consistir en intentar solucionar-nos les coses de la manera més senzilla.

Així doncs, què hauria sigut intel·ligent en una cadira?
a)      Quan m’assec la cadira em diu que estic gros i que aprime, o
b)      La cadira fuig a corre-cuita en veure que passen els dies i no aprime sinó que faig tot el contrari, engreixe, i  per tant acabaré caient al terra si la cadira fuig i descobriré que no feia falta tant d’enrenou en notar que assegut a terra tampoc s’està tan malament i he perdut el temps queixant-me.

Aquesta és la paradoxa d’un món en què el capritx de caure en l’atracció més idiota i malaltissa es convertix en la necessitat de tindre coses com esta cadira intel·ligent, sense preocupar-nos de que malament ho estem fent o de si vertaderament és necessària aquesta “ciberxorrada” del segle XXI. Perquè si la nostra cadira intel·ligent només servix per a somriure amb xuleria sobre els altres . Eureka! Hem trobat la serendípia de la vida.

dissabte, 6 de novembre de 2010

La Fundación

Fundacion Mainel. 5 de noviembre de 2010. Conferencia de Miquel Navarro,. Referentes culturales y aportaciones personales, acompañado de Consuelo Císcar.

Tentadora oferta para hoy. Voy a ir , a ver si le pregunto si hay vida después de la muerte.

Llego a las 19:30 a Primado de Reig.

-¿Oiga, el discurso emotivo del escultor de la Pantera Rosa es aqui?

Un señor con más paciencia que un santo me pregunta que quien era ese señor, que como me llamo, que espere un momento, que no sabe donde... :  está en  la misma fundación que le da de comer, que tiene que llamar. No se para qué porque al final no le dio una sola pista de dónde está.  Y amablemente me explica que pregunte en el otro colegio.

- ¿Oiga, podria dibujarmelo? es por si se me olvida.

Con un grafismo que ni el mismísimo Miguel Angel,  me dibuja un plano en el que se puede observar  hasta la fecha de la inaguración de las alcantarillas.

Como no tenia prisa ale a corerr un poco.Llego al otro sitio que me ha dicho el señor.     - Chiiiic-, timbre. Detrás del mismo tipo de ventanita hay esta vez una señora. El mismo estilo de gafas vistorianas, la misma lectura de best seler, todo igual. Para mi que es la productora  de Matrix la que coloca a estos tipos de porteros.

- ¿Oiga, con tono respetuoso, dónde está la conferencia de la ilustrísima Consuelo Ciscar , patrona del arte valenciano y consuelo de los adbenedizos del mundo mundano?

- Ein..- , responde con torrida voz después de toda una tarde más que probable pasando ojas y ojas del libro y escuchar a la señorita Francis, o a quien sea, como yo,  -  mira, espera un momento. Ahora bajan -.

Me abren la puerta. Entro en el cole y el chico que hace de portero me dice: -  no se yo si esto es la conferencia que dices - . El piano suena fatal, es como escuchar un gato sobre las teclas pero sin arte,y el chico me dice, con pinta de retor por supuesto:

- ¿Nos conocemos?

- Quiera dios que no, pienso, pero me  surge un brebe no, no, no, no. no. Queria saber donde se hace una charla de arte.

- Aquí no - me dice.

- ¿Dónde pués?

- En la fundación.

Eso es lo que le he preguntado, que dónde estaba, pienso, pero sólo me sale:  - ¿Me puede hacer un dibujito de donde está la fundación? - Si está al amparo de dios está al amparo de dibujar.

Salgo de la segunda residencia y en ese mismo momento pienso que a buena hora se me ha ocurrido venir en coche si estoy caminando más. Cuando llego a la calle que me ha indicado el segundo señor con pinta de torero arrepentido, no encuentro la fundación y pregunto a otro señor portero que me lleva a otro señor portero y este a un tercer señor, también portero. Ya son las 20:15, me he recorrido media Valencia y sin poder escuchar la charla. Arrepentido, taciturno y deseando saber qué hubiera contestado,  giro por otra calle.
¡Eureka! Fundación Mainel, 2º piso, puerta 8. Pués ya aquí,al menos subo y veo como es.

Otra señora mayor, que no debe estar muy lejos de hacer negocio con lo de la funeraria me pregunta qué deseaba.

- La charla, dónde es la charla? he recorrido 100.000 leguas y quiero asistir a la  charla sea como sea. Tengo una pregunta para usted. -

- Para mi? –

- No no, para Miquel Navarro, porque espero que el formato de la charla sea de debate y no de monologos, como son habitualmente.-

- Al fondo a la derecha. Sientate que habra sitio. -

Pero que bonito esta todo y que colores, y que sintonia!  Esa pulcritud con el espiritu encendido del endiosarse. Me siento y escucho…

- Alguien tiene alguna pregunta más?

Estupendo la tipa con coleta repartiendo la voz en off con el pirulo con pilas. Total que no iba ser menos la caminata y ,como buen Indiana Jones, salto con mi mano al cielo, alcanzo el micro con la otra, bailo un break dance (james atento a la narracion) y lanzo la pregunta:

- Buenas tardes, queria hacer la pegunta a los dos, pero que conteste Miquel Navarro primero. ¿Creen ustedes en la vida después de la muerte?

Evidentemente la respuesta es lo de menos. Si de algo estoy seguro es de lo que decia Woody Allen: "no quiero estar cuando llegue" , y si no lo decia él, tiene una peli muy chula dónde al final danza con la muerte.

Cojo mi coche, me voy a la playa, camino por la arena, pienso en mi padre y ahí está la otra vida que me espera. Desear hacer las misma cosas que con cariño me dio mi padre y no esas cositas que han dicho en las tronas los reyes del arte.

Bueno para saciar las espectativas diré que  Consuelo si reza por las noches y Miquel,  pués reza pero no demasiado convencido porque total el esta forrado y no necesita dios que le garantice el paraiso. Se lo puede permitir comprandolo por el módico precio de una escultura con 4 hierros puesta en cualquier rotonda para que el alcalde y los suyos puedan estar orgulloso del arte valenciano en , Sangai, porqué es guay y porque es satisfactorio. Otro día hablaremos del contrabando y el blanqueo de dinero en el mundillo del arte.